‘L’illa del Tresor’ de Robert L. Stevenson: una lectura entretinguda en dies de confinament.
‘L’illa del Tresor’ de Robert L. Stevenson
Una lectura entretinguda en dies de confinament.
‘’Y no era eso todo, sino que vi agrupados en las mesetas de roca, o dejándose caer al mar con golpes atronadores, unos monstruos viscosos –limacos-, se diría, de increíble corpulencia-, que, en número de cuatro a cinco docenas, hacían resonar las peñas con sus aullidos. Después he sabido que eran leones marinos, es decir, focas inofensivas.”
Què pot provocar el despertar d’un dels més obscurs pensaments i comportaments humans? Una illa amb un tresor. I més entre un grup de pirates sense escrúpols, capaços d’unir-se temporalment per una causa comuna com la troballa d’un tresor, però també capaços de l’autodestrucció absoluta. Al final, només cinc tripulants van tornar a Bristol, sense cap pirata dels que s’hi havien embarcat inicialment. La persecució d’un valuós tresor, fet de lingots d’or i monedes de països d’arreu del món, és l’indret on la novel·la transcorre.
La forma d’aquesta illa imaginària no tindria massa importància si no fos perquè hi ha qui diu que Robert Louis Stevenson es va inspirar en l’illa d’Unst per dissenyar-la, l’illa més septentrional de les illes Shetland, a Escòcia, Regne Unit. No se sap ben bé si això és cert, però en Robert Louis Stevenson acompanyava el seu pare en els seus viatges, un enginyer que construïa i reparava fars al segle XIX. I és cert que tenen una certa versemblança. Només cal observar la morfologia actual de l’illa i comparar-la amb el mapa del tresor que suposadament el capità Flint, el pirata més terrible i temible de tots els pirates, va dibuixar: el mapa més desitjat per l’estirp piratesca.
L’illa d’Unst és en si mateixa un tresor, rica i plena en biodiversitat marina. De llúdrigues marines i foques però sobretot d’ocells marins. Un dels llocs més especials per perdre’s és a Hermaness, una reserva natural amb els penya-segats de pedra fosca atapeïts de mascarells, en una superposició de caps blancs i becs de color exquisit. I relleixos plens de gavinetes de tres dits, de bellesa infinita. O frarets que apareixen de forats fets sota la capa d’herba humida, que passegen pels límits del penya-segat, com si en qualsevol moment haguessin de precipitar-se al buit. I al davant, un mar infinit de colors obscurs, mai blau.
Tanco els ulls i m’imagino els pirates de l’illa del tresor caminant pels prats de torba d’Unst i de com inesperadament es troben atacats per uns altres pirates del mar, els paràsits grossos. Han trepitjat l’indret on aquests tenen els nius, sense ser conscients, que de fet, tenen un tresor als mateixos peus.
